La guerra que ve

Kurt Debeuf és un d’aquests homes que han lligat tant la seva prosperitat a la globalització que veuen la seva fi com una tragèdia. Antic portaveu i escriptor de discursos de l’aleshores primer ministre belga, Guy Verhofstadt, Debeuf ha escrit un llibre que anirà molt bé perquè quan arribi un gran conflicte entre les nacions més poderoses del planeta els liberals com ell puguin dir que ja ens havien avisat.

A «Tribalization. Why war is coming» (ASP Editions, 2018) Debeuf explica que les èpoques de globalització acostumen a anar seguides d’èpoques de tribalització. La tribalització, segons el belga, és una tendència psicològica que es produeix quan hi ha un trauma col·lectiu. El trauma condueix a una crisi d’identitat a la qual la gent respon ancorant-se a un passat tribal mitològic, emfasitzant una identitat singular -sigui nacional, religiosa o ideològica. Aquest procés de tribalització, imparable, porta a la violència i finalment a la guerra.

El trauma inicial que en l’esquema de Debeuf desencadena el procés de tribalització actual és l’atemptat contra les torres bessones. L’islam ha substituït el comunisme com a amenaça en l’imaginari de l’Europa Cristiana. (La novel·la de Michel Houllebecq, «Submissió» (Anagrama, 2015), dibuixa molt bé aquesta amenaça.) El declivi del comerç mundial, la imposició d’aranzels i la construcció de murs són la conseqüència d’una regressió psicològica comunitària causada per traumes que es van reproduïnt amb els atacs terroristes arreu del planeta i que van estenent la tribalització com una taca.

L’originalitat del llibre és l’argument psicològic: una persona que ha paït malament aquest trauma preferirà un tall net de la seva identitat, encara que resulti en oposició d’una altra, que mantenir-ne una de borrosa. D’aquí vindrà el fanatisme, el recolliment en identitats tribals i finalment la violència.

Les conclusions, en canvi, no són gens originals. La idea que qualsevol que s’oposi a la globalització s’ha d’enquadrar en l’equip dels Salvini, Trump i Putin és la manera que les elits liberals europees i americanes han trobat per fer passar bou per bèstia grossa i donar carta de naturalesa a la Xina, almenys fins que mantingui surant el dòlar, mentre aixafen qualsevol moviment d’emancipació fent-lo passar per una colla de nacionalistes autoritaris.

En un passatge del llibre, per exemple, Debeuf diu que potser el moviment flamenc té raó i va sobre emancipació i drets bàsics, però fins i tot així aquesta només és una part de la història. Tenir enemics el converteix en tribal. La seva força és una lluita emocional per la identitat, el seu pensament no està basat en un raonament racional sinó en experiències traumàtiques en què la supervivència de la tribu està en joc. I això el fa potencialment perillós.

Caldria preguntar-li a l’autor belga si creu que la independència dels Estats Units es va fer sense enemics, però la veritat és que no val la pena examinar a fons les bases intel·lectuals del llibre perquè, per molt inspiradores i estimulants que siguin, la lògica que hi preval és una altra.

Immediatament després de llegir aquest llibre em vaig trobar de casualitat la biografia d’Alexandre Deulofeu que han escrit el seu nét Juli Gutiérrez i David de Montserrat, «L’home que no llegia els diaris» (Columna, 2019), i no he pogut evitar de comparar la recepció de l’obra del farmacèutic de Figueres, menyspreat per gairebé tothom, amb la posició de Debeuf, situat al centre de comandament de la política europea com a editor en cap d’una publicació influent de Brussel·les.

Si Deulofeu va elaborar una teoria per intentar arribar a la pau mundial, Debeuf amb els seus tons apocalíptics aconsella els seus amos que més val anar a la guerra aviat abans que la cosa se’ls escapi de les mans.